El Museu
A l'inici dels anys 90 del s. XX, el Consell Insular d’Eivissa es va plantejar la possibilitat de crear un Museu d’Etnografia que recollís el patrimoni cultural pitiús i amb aquest objectiu la màxima institució de govern de l’illa va fer públic el seu interès d'adquirir una casa pagesa que pogués donar cabuda a un museu de la pagesia eivissenca.
Es demanava que dins les possibilitats, fos una casa no gaire allunyada i de fàcil accessibilitat per als futurs visitants. Ateses les condicions esmentades, es va considerar adient l'elecció de can Ros, a Santa Eulària des Riu. A partir de l’any 1991, iniciada la tercera legislatura, l'equip de govern del Consell Insular accelerà els tràmits. Tanmateix i atès l'interès expresssat per la Fundació Illes Balears, s'arribà a l'acord que fos la Fundació que es fes càrrec d'adquirir l'immoble, mentre que el Consell Insular s'hauria de fer càrrec de la col·lecció museística i de la seua futura gestió. Ambdues institucions, de manera conjunta, restauraren i rehabilitaren la casa, el projecte de la qual s'encarregà a l'arquitecte Joan Prats Bonet; s'iniciaren les obres l'any 1992.
Gravat de Gaston Vuillier
Entrada al Museu
La distribució i l'estètica original de la casa, coneguda ja des d'un gravat del viatger francès Gaston Vuillier de final del segle XIX, es va mantenir, però s'acordà afegir-hi una part nova: un trull. Per a la seua construcció es va fer una casa més, a la banda nord-est, que es va equipar amb les peces d'un antic trull que es va poder recuperar a la parròquia de Sant Miquel de Balansat, venut pels seus antics propietaris. Simultàniament la Fundació Illes Balears encarregà a Lina Sansano Costa, historiadora i antropòloga, l'elaboració d'un projecte museogràfic. Així mateix, es destinà un pressupost anual per a la creació d'un fons patrimonial propi.
En el moment de la seva inauguració, el primer diumenge de maig de 1994, el Museu només comptava amb el fons que estava exposat en aquell moment. Aviat, però, començaren les cessions, les donacions i les compres de peces característiques del patrimoni cultural pitiús, que feren que dècades després el fons museogràfic s'hagi multiplicat, fent possible la renovació dels objectes exposats de manera permanent i, especialment, l'organització de diferents mostres o exposicions temporals.
Can Ros, seu del Museu Etnogràfic d'Eivissa
Can Ros, emblemàtic casament tradicional de mitjan s. XVIII, que es dedicava a l'agricultura i ramaderia, amb una extensa finca que arribava als marges de la desembocadura del riu. Construïda sobre el vessant del puig, fet pel qual cada casa o estança està a un nivell diferent, i des de l'exterior ofereix l'habitual estètica de cubs independents. Prototip d'una arquitectura senzilla, ecològica i pràctica aixecada pels mateixos pagesos i creixent a mida que creixien les necessitats de la família. Adaptada a l'entorn del que n'extreu els materials necessaris: pedra, terra, calç, argila, canyes, algues, fusta... Admiració dels arquitectes de principis de s. XX, que la descrigueren com arquitectura sense arquitectes. Com era costum, la seua façana principal s'obri cap a migjorn, amb amplis murs realitzats amb una doble filada de pedra amb rebliment interior de terra i pedra petita. Finestrons i obertures petites, tot i que les plantes superiors disposa de balcons i porxet de dalt. Coberta plana per poder recollir l'aigua de pluja amb la cisterna, que peculiarment a can Ros presenta doble obertura al porxo, àmbit principal de la casa, espai multifuncional, que disposa d’un gran pilar central i que actualment s'usa de recepció i sala d'exposicions temporals.
